Nou Polis 1. Ciències socials, geografia i història

El Sol és un estel, de dimensions mitjanes, situat en un extrem de la galàxia anomenada Via Làctia. Els estels són astres amb llum pròpia al voltant dels quals giren els planetes i els seus satèl·lits. La Via Làctia és una dels milions de galàxies que hi ha a l'Univers. Anomenem Univers el conjunt de cossos celestes i l'espai que els conté. [...]

Un mapa és la representació d'una part o de tota la Terra. La cartografia és la ciència que s'encarrega d'elaborar els mapes. Antigament, la confecció dels mapes era lenta i difícil, perquè es dibuixaven a partir d'observacions sobre el terreny i per mitjà de càlculs matemàtics molt complicats. [...]

Al nostre planeta les terres es troben repartides en diversos continents o grans masses de terra que emergeixen o sobresurten dels oceans i els mars. Tot i que hi ha cinc grans masses continentals (Àfrica, Amèrica, Euràsia, Oceania i Antàrtida), habitualment dividim la Terra en sis continents: Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, Oceania i l’Antàrtida. [...]

L'aigua és la substància més abundant que hi ha a la Terra, perquè ocupa les tres quartes parts de la superfície del planeta. La podem trobar en estat sòlid (glaç), líquid (aigua) i gasós (vapor). L'aigua es presenta a la Terra en forma d'aigua dolça i aigua salada. Tanmateix, la proporció de cadascuna és molt desigual: el 97,21% de l'aigua de la Terra és salada i només el 2,79% és dolça. [...]

Els fenòmens atmosfèrics (temperatura, humitat, precipitacions, pressió atmosfèrica i vent) influeixen en el temps i en el clima i es produeixen a la troposfera, és a dir, la part baixa de l'atmosfera. El temps es refereix a la situació de l'atmosfera en un lloc i un moment determinats. Així doncs, per exemple, diem que avui fa calor a Sevilla o que està plovent a París. [...]

Els paisatges poden ser naturals i humanitzats. El paisatge natural es caracteritza pel predomini d’elements originals del medi i l’escassa o nul·la intervenció humana. Però, en l’actualitat és difícil trobar un medi autènticament natural, perquè els éssers humans hem actuat sobre el medi i l’hem transformat. Per això, quan parlem de paisatge ens referim al medi natural i a la seva interrelació amb l’acció humana. [...]

Al continent europeu hi ha una gran diversitat de climes i de paisatges: oceànic, mediterrani, continental, polar i d'alta muntanya. Aquesta diversitat és deguda a les grans diferències latitudinals i a les diverses altituds del relleu, a la proximitat o la llunyania dels oceans i dels mars, a l'existència de molts mars i moltes penínsules i, sobretot, a la influència dels corrents marins. [...]

Després de la Segona Guerra Mundial, el creixement del consum, l'expansió de les ciutats i de la indústria, l'aplicació de tècniques agrícoles avançades, el desenvolupament dels transports, etc., han accelerat i intensificat l'impacte humà sobre el medi ambient. [...]

Catalunya està situada al nord-est de la Península Ibérica, al sud-oest d'Europa. Limita al nord amb França i amb Andorra, a l'oest amb Aragó, al sud amb la Comunitat Valenciana i a l'est amb el mar Mediterrrani. La superfície total de Catalunya és de 32106 km2. El relleu català està dominat pels Pirineus i les Serralades Litorals, encara que a l'est hi ha l'àmplia Depressió Central. [...]

La Prehistòria comprèn un llarg període de temps que s'inicia amb l'origen de l'espècie humana, fa més de dos milions d'anys, i arriba fins a la invenció de l'escriptura (3500 a.C.). En el primer període prehistòric, el Paleolític, els éssers humans eren nòmades i vivien de la cacera i la recol·lecció de fruits; van dominar el foc i van fabricar instruments rudimentaris amb pedres i ossos d'animals. [...]

Fa uns 6000 anys, les millores agrícoles van facilitar l’aparició de societats més pròsperes i complexes. A més, molts llogarets neolítics es van transformar en ciutats i van sorgir les primeres grans civilitzacions urbanes. L’agricultura es va difondre per les extenses planes al voltant dels rius Tigris i Eufrates, a Mesopotàmia, i del Nil, a Egipte. [...]

La civilització grega va néixer a les costes de la península Balcànica i a les illes del mar Egeu, i després es va difondre per una gran part del litoral mediterrani. Els grecs es van organitzar en petites ciutats independents: les polis. Tot i que eren autònomes, totes les polis gregues estaven unides per dos lligams culturals molt forts: una mateixa llengua i una mateixa religió. [...]

Entre els segles XI i VI a.C. diverses onades de pobles indoeuropeus van travessar els Pirineus i es van instal·lar al nord i al centre de la Península Ibèrica. Al mateix temps, pobles colonitzadors procedents del Mediterrani oriental (fenicis, grecs i cartaginesos) van arribar a la costa est i sud peninsulars i van establir factories comercials i colònies. [...]

Roma va ser, durant molt de temps, una petita ciutat de la península Itàlica governada per una monarquia. Però al segle VI a.C. els seus habitants van expulsar els reis i es van constituir en República. Després de nombroses guerres, Roma es va apoderar de les terres que envoltaven la Mediterrània des de la Península Ibèrica fins a l'Orient, i van convertir aquest mar en el Mare Nostrum. [...]

La cultura creada pels antics grecs i romans és un dels grans patrimonis de la humanitat i la base de la nostra cultura occidental. Els grecs van ser un poble preocupat per l'ésser humà, pel saber, per l'art i per l'organització de la societat. I a Grècia van néixer la filosofia, el coneixement científic, els cànons artístics, els Jocs Olímpics i la democràcia com a forma de govern. Els romans, en canvi, van ser un poble més pràctic. [...]

Al segle III a.C. la zona oriental de la Península Ibèrica va esdevenir un territori de gran importància estratègica en l'enfrontament entre Roma i Cartago. Per oposar-se a l'expansió dels cartaginesos, els romans van emprendre la conquesta de tot el territori peninsular, que van anomenar Hispània. La presència romana a Hispània es va iniciar a la darreria del segle III a.C. amb el desembarcament de les legions a Empúries l'any 218 a.C. [...]

Amb l'esfondrament de l'Imperi Romà al llarg del segle V, es va fragmentar la unitat del Mediterrani. I després de la desaparició definitiva de l'Imperi Romà d'Occident a conseqüència de les invasions dels bàrbars (visigots, francs, vàndals, sueus) van sorgir nombrosos regnes germànics. L'Imperi Romà d'Orient, que també anomenem Bizantí, no va restar al marge de les invasions, però els seus emperadors van resistir l'empenta dels bàrbars. [...]